“vaig pintar aquest quadre perquè sentia una necessitat interna de denunciar un
engany col·lectiu: allò que es ven com a espectacle, com a alegria i fantasia,
generalment amaga una gran tristesa. els dos elefants cadells que apareixen als
costats representen una sensibilitat ferida, obligada a participar en un món on la
llibertat es disfressa de festa.
al centre hi ha una vela de contrabaix, com una figura antropomòrfica, un cos vestit
per actuar, una identitat obligada a sostenir un espectacle que no ha triat. representa
la bellesa sotmesa, la música empresonada dins d’una estructura social que converteix
l’art en indústria i la vida en atracció.
els colors vius i intensos —el vermell, l’ultramar, el turquesa— no són celebració, sinó
crit. el vermell és la ferida disfressada de festa. el blau profund és la memòria antiga
de l’elefant, un animal que recorda, que sent, que pateix.
no puc acceptar que la majestuositat d’un animal salvatge sigui convertida en
distracció humana. aquesta obra és la meva manera de dir que l’ànima —tant la
humana com l’animal— no va néixer per ser domesticada, sinó per expandir-se en
llibertat. en el fons, aquests elefants són jo: un ésser que es resisteix a ser reduït a
espectacle, que busca recuperar la seva dignitat original.”