“aquest quadre neix d’una revelació profunda: jo sóc la papallona. no la represento, no
la contemplo des de fora. la papallona és la meva pròpia metamorfosi interior feta
visible. amb aquesta obra, afirmo allò que magritte negava: si ell deia “je ne suis pas
une pipe” per qüestionar la realitat de la imatge, jo proclamo “je suis une papallona”
per afirmar la realitat de la meva essència simètrica.
he escollit la papallona perquè és l’ésser que condensa el misteri de la perfecció: dues
ales idèntiques que bateguen com una sola consciència, un cos que ha mort a si
mateix per renéixer en plenitud. aquesta simetria no és decorativa; és la forma visible
d’un principi universal. quan pinto aquesta figura, el centre de l’obra es converteix en el
meu propi centre vital, l’eix des d’on emergeixen els colors, la llum i la matèria
espiritual.
la papallona és el meu autoretrat simbòlic. és el moment en què el caos es transforma
en ordre, en què la meva pròpia existència s’expandeix en dues meitats que es miren i
es reconeixen. cada ala reflecteix l’altra, no com una còpia, sinó com una veritat que
es manifesta dues vegades per confirmar la seva perfecció.
pintar aquesta papallona ha estat un acte d’afirmació ontològica: no estic representant
la simetria, jo sóc la simetria. en aquesta obra, m’he convertit en la forma mateixa de la
metamorfosi i he fet visible el batec essencial de l’univers: el moment en què la vida es
reconeix a si mateixa i es declara gràcies si has llegit fins aquí, perfecta.”