“aquest quadre neix de l'impuls de captar el moment en què l’ésser com a ésser deixa
de pertànyers a ell mateix per esdevenir símbol. quan la geisha es maquilla, es dissol.
i en aquest acte hi veig la mateixa operació que faig jo amb la pintura: esborro una
identitat per emergir com a pura forma. és un ritual de despossessió.
la vaig pintar perquè vaig entendre que "la bellesa absoluta" només es manifesta quan
el subjecte s’ha dissolt completament en el seu propi ego.
la geisha la veig com l’antítesi del narcisisme modern: no existeix com a ego en si,
sinó com a canal. en pintar-la, vaig sentir la mateixa renúncia: pintar aquest quadre va
ser convertir-me jo també en instrument.
per això el seu rostre no mira l’espectador; mira cap endins, cap al lloc on la figura es
fa símbol i la matèria es fa energia. no hi ha dona ni artista: només hi ha la presència
de l’art pur, anterior a tota identitat. la geisha no representa la feminitat, sinó l’essència
del servei a la bellesa. una bellesa que no agrada: transforma.”