“aquesta obra porta per títol, mantes abissals, emergeix d’una contemplació interior
del fons marí com a espai simbòlic de l’inconscient, l’aigua, com a matriu vital i alhora
com a abisme, es converteix en escenari d’una revelació central: una "figura
suprahumana" — que s’obre amb els braços estesos, com si acollís o emanés la
pròpia energia de l’oceà.
al seu voltant, la vida marina s’expandeix amb una coreografia orgànica: les mantes,
que suren com esperits silenciosos, recorden la lentitud d’un pensament que travessa
les capes de la consciència; els corals, com estructures nervioses, evoquen la
memòria del temps, els peixos de colors, en canvi, aporten un contrapunt vital, gairebé
infantil, a la solemnitat de l’escena.
la composició manté una simetria velada —una tensió axial que fa emergir la figura
central com un eix d’equilibri entre el caos i l’ordre. el color, intens però fluït, reforça la
sensació d’un espai sense gravetat, on tot es mou lentament però amb certesa.
en aquesta pintura, el mar no és només paisatge: és un estat de consciència. la figura
central pot llegir-se com una presència espiritual o com la projecció de l’artista dins del
seu propi abisme creatiu. allà on el món natural i el món intern es confonen.”