“com en l’escena de Hamlet on Pirrus, cobert de sang i destí, s’atura un instant davant
el cos inert de Príam, aquesta obra respira violència continguda.
no hi he buscat narració, sinó eco; no hi he volgut figura, sinó l’empremta viva del
gest.
com en tota la meva pintura clexogràfica, Pirrus es divideix en dues meitats
perfectament simètriques —com un mirall tràgic que multiplica el silenci de la
consciència. Al centre, la línia vertical divisòria, com una espasa en funció de frontera,
escindeix la unitat i la redimeix alhora.
he deixat que els vermells s’alcin com flames, com sang que degota; que els blaus
respirin com alens d’ànima que intenten contenir el foc; que els grocs i verds evoquin
la carn i la terra, el rastre del cos que encara vol ser llum. en la matèria pictòrica hi he
insinuat l’empremta de les mans —un signe de presència, un acte de lluita entre la
creació i la destrucció, un rostre impossible, un déu caigut reflectit en si mateix.
pirrus és, per a mi, la metàfora del pintor davant del seu propi reflex: atrapat entre el
crim i la bellesa, entre la llum i la taca.
és, en essència, un quadre sobre la culpa i la transcendència —un crit de color obert
en dues meitats per recordar-me que la simetria no és equilibri, sinó abisme.”